La Garriga obre la temporada cultural amb una gran exposició del pintor paisatgista de la segona generació de l’Escola d’Olot Enric Galwey (1864-1931), estretament vinculat a la població –on la seva família tenia una gran torre d’estiueig– i bon coneixedor dels paratges garriguencs i vallesans que van quedar plasmats a moltes de les seves obres.

L’exposició “Enric Galwey i la Garriga”, organitzada per l’Ajuntament a manera d’homenatge a l’artista, mostra una trentena d’obres de temàtica garriguenca i vallesana fins al diumenge 9 d’octubre a la sala municipal d’exposicions Andreu Dameson, a la plaça de Can Dachs.

L’origen de les obres exposades durant aquest mes és un combinat público-privat. Sis peces les aporta el Museu Nacional d’Art de Catalunya i la resta provEnen de col·leccionistes particulars (Xavier Vidal Folch, Juan Alberto Valls-Jové, Lluís Cuspinera, Núria Prat, Fundació Maurí, Col·lecció Tarragó Bofarull i altres) que les han cedit per a la mostra.

“Per a la Garriga, l’exposició de galwey suposa una nova i reforçada reivindicació del seu pintor més important, amb la secreta esperança de poder muntar algun dia una exposició permanent. I per a la cultura catalana, la mostra de la Garriga és l’actualització d’un dels artistes més significatius del país que van treballar entre els segles XIX i XX”, afirma el regidor de Cultura, Albert Benzekry.

L’exposició és singular per diferents raons. Una, perquè serà la mostra més important que s’ha fet del pintor Enric galwey en els darrers trenta anys. I l’altra, perquè es dedica íntegrament a la producció centrada en la Garriga i altres paisatges del Vallès Oriental. La mostra també destaca perquè aplega obres de períodes diferents, de temàtiques diverses –hi predomina el paisatgisme de núvols, arbres i llums canviants– i de tècniques variades: oli, dibuix, gravat, aquarel·la i pastel.

Fill d’una acomodada família barcelonina d’arrels irlandeses, Enric Galwey va estudiar a la Llotja de Barcelona i després se’n va anar a Olot, on amb el mestre Joaquim Vayreda va perfeccionar la tècnica paisatgista. Com molts dels artistes que ho podien fer, va estar-se a París, on va entrar en contacte amb pintors de l’escola de Barbizon, que evolucionaven el paisatgisme romàntic cap a l’impressionisme. En tornar, es va convertir en el cap de files de la segona generació de l’Escola d’Olot. Xavier Vidal-Folch, periodista i bon coneixedor de l’obra de l’artista, opina que “galwey és el gran pintor de la Garriga. És el gran continuador, i corrector, des de la vila vallesana, del paisatgisme olotí. És la seva versió més contemporània, més moderna i més arriscada”. La seva aportació a la modernitat, segons Vidal-Folch, “és el biaix que fa cap a un neoimpressionisme clar de factura propera a l’expressionisme” i en “l’ús enèrgic de la paleta per contrast amb el delicat pinzell prim dels inicis”. Vidal-Folch conclou que, contràriament al que es podria pensar pel quietisme dels seus paisatges, per les seves obres “passa un batec, passa una palpitació, passa un moviment dinàmic des de l’aparença d’una realitat estàtica”.